Una ”Petita” reflexió sobre les dones…

Mmmmm aviam. No sé com començar. Avui m’he sorprès a mi mateix mirant els

pits a una dona. Una noia jove, decidida i bonica (vale, mentida, de la cara

no me’n recordo). Sé que tots dos anavem depressa pel carrer, cada cual a la

seva bola, i allò que tens els ulls en modo sonar, vagant d’un puesto a un

altre, sense cap mena de motivació especial, aleatoriament. I de cop, patam…

Grossos i carnossos, suaus, rodons, imponents i decidits, dos pits

mirant-me, encarant-me, temptant-me (vale, tan no xD). I jokesé, en aquella

decima de segon passen mil pensaments pel teu cap. Des de’l “Carai, quins

pits” passant per “ostia, això són pits? Està trempada!”, seguint pel seguit

d’obscenitats que et venen OBLIGATORIAMENT (o no, eh?) al cap i acabant

ruboritzante i mirant ràpidament cap a una altra banda.

Mmmmmmm això m’ha obligat a fer-me vàries preguntes, a cada cual més

estupida, i a intentar (sempre es queda en un intent) reflexionar-hi.

1- Per què ens agraden els pits de les dones? Per què inconscientment la

mirada va cap als pits?

Algun cop m’he sorprès inclus mirant els pits d’alguna amiga… i una

disculpa graciosa hagués estat providencial, hagués tret importància a

l’asuntu i haguéssim rigut una estona.. pero en aquell moment tens tanta

vergonya que res, intentes mirar cap a una altra banda i

disimular, i ella (les dones SEMPRE se n’enteren quan els mires els pits, us

en n’heu adonat? SEMPRE, o sigui, per mi que deuen tenir un tercer ull allà,

o millor: JA HE DESCOBERT EL SISÉ SENTIT DE LES DONES!

El sisè sentit de les dones no és res més que una capacitat excepcional per

calcular sinus i cosinus, de manera que, coneixent la distància entre tu i

ella i l’angle d’inclinació (desviació, vaja) dels teus ulls respecte a la

recta entre els teus ulls i els seus, saben si els mires els pits o no.

Després també hi ha petits detalls que els confirmen la trobada: si et

passes la llengua pels llavis mentre murmures coses guarres mentre la mires,

o et quedes amb la boca oberta d’incredulitat durant un temps no inferior a

7 segons…)

Bé, no ens desviem del tema.

Que, quan nota que li mires els pits, et classifica directament com a obsès,

pervertit o algun sinònim divertit i, si ella és mitjanament inteligent

(juas), com a “ésser humà”. Malahuradament (encara nosé on va la h) encara

mai m’han considerat com a humà.

No sé, sembla ser que mirem els pits com a símbol de la nostra mare, en el

tema de l’amamantament, com a font d’aliment i benestar… També a vegades

mirem els pits inconscientment, més que res perquè hi ha casos en que els

podem tenir a l’alçada de la cara (en cas de dones molt altes… en cas de

dones molt baixes son elles les que estan a l’alçada de.. )

Bé, tampoc cal negar que els pits son macus… o sigui… rodons i tal…

com una obra d’art d’un aficionat… però que vaja, tenen personalitat. Són

diferents, per exemple, dels braços, la panxa o el coll, per exemple.

Ara que, parlant de personalitat, i sense moure’ns de la panxa (guarrus) jo

sempre em quedaré amb el melic.

Tornant al tema… Hi ha més pits que llangonises, que diuen, i tots son

diferents (menus els manufacturats). Això fa que, malgrat tots ens decantem

per unes varietats (sempre n’hi ha unes que són més preuades que d’altres,

què hi farem) més que d’altres.

I és precisament contra aquesta tendència que em vull queixar. Ens agraden

els pits petits, que capiguen a la palma de la mà, rodons, amb un mugró

marcat però petit, i ferms.

Si no recordo malament aquestes mateixes característiques ha de tenir un pit

si vol fer top less (ha de tenir la noia, vaja, segons una revista que vaig

llegir fa temps).

Si el pit balla, es massa gros o té un mugró tamany ou ferrat, millor tapat.

Perquè això?

O sigui, m’he odiat a mi mateix quan he mirat aquell pit gros i rodó. Si,

perquè… perquè coi m’he fixat en aquell i no precisament en el de la

senyora del costat, la noia de davant o la cartera de l’altre acera?

Per varis motius:

Aquell m’assenyalava a mi directament, i clar, quan criden el teu nom, tu et

gires.

Aquí entra la segona pregunta:

2- Perquè les dones els mola anar amb els pits en DEFCON 5?

Aquell era un pit manipulat expressament per cridar l’atenció. I aquí vull

arribar. Els wonderbra, les noies que es posen rellenu, les samarretes

apretades, tot això conspira contra nostre perquè dirigim la mirada cap

allà. I ja no parlo de tops o de samarretes que posa “fancy a shag” o algu

així. I elles, semi inconscientment, es posen aquestes samarretes. Es veuen

més maques, volen agradar als nois… Em sembla bé… però no calculen

l’efecte que això crea. Perquè d’acord, et pots voler posar macu, i tu

penses en que estàs guapo amb aquesta camisa una estona, el primer minut, i

putser hi penses un minut durant cada hora que portis la camisa… però no

ho penses en tot moment. En canvi, una noia amb una samarreta apretada

marcant el pit està provocant a tots els homes en tot moment. Aquell pit no

para de provocar ni un segon, amb el daltabaix social que això comporta.

I és per això, gràcies a aquesta argumentació, que no s’ha de permetre que

les dones vesteixin amb minifaldilla o samarretes apretades. Per millorar

l’eficiència a la feina i evitar les distraccions i accidents laborals.

xD

Més preguntes

3- Perque ens fixem tan en el fisic?

Aquí volia entrar una mica en el debat moral aquest, de fixar-nos tan en el

físic d’una persona,…

No vull aprofundir-hi massa… que m’està rallant el tema… però aviam. Som

animals, no?

Els animals no senten cap mena d’atracció fisica. Els animals només fan un

parell de comprovacions

1 – Aquest animal d’aquí no és de la meva espècie, oi?

2 – Aquest animal d’aquí no és del meu sexe, oi?

I llavors s’hi tiren. En els casos excepcionals en que no fan cas a aquestes

preguntes, estem parlant d’animals “#desviats_totals_zoofilics_de_cuidado” i

de “homosexuals (simplement)”, però son casos poc comuns.

Així doncs, els animals no fan cas al físic. Simplement s’aparellen. I

d’acord, es barallen sovint per aconseguir la femella, però de la mateixa

manera que es barallen pel menjar. I quasi mai és la femella la que

decideix, sinó el mascle més fort el que se l’endú (osti, que español que

queda això) i (osti, he xupat documentals, eh??? xD)

Els primers humans (ho sé per “en busca del fuego”, que passa) tampoc els

importava el físic. L’escena la tinc grabadissima a la ment:

Les dones son al riu, rentant roba o algu (poca roba al paleolític, però

vaja) i de cop, els homes anaven corrent cap allà i patum, aquí te pillo

aquí te mato, d’esquenes, en la postura més natural que coneixem (the so

called Doggy Style) i no es fixen el el físic. Ni en el plaer tampoc. Però

vaja, no em vull extendre en això, llegiu-vos el mono desnudo (The Naked

Ape, d’en Desmond Morris, recomanat per “Mañero_como_te_kiero”)

O sigui que, de bon principi, el físic no importava una merda (almenys en

qüestions reproductores i socials, tenia la seva importància, m’imagino,

alhora de sobreviure als hiverns, arribar a agafar pomes a la pomera, quan

arribaven els concursos anuals de Miss Mundo,…).

I clar, quan comença a importar el físic? Quan busquem plaer en la parella,

quan ens APARELLEM, quan la nostra vida ja no és individual sinó colectiva,

i generalment (oblidant orgies i comunes), en colectius de dos (que després

poden ser més, famílies amb fills i eso, o vertaders clans amb avis, sogres

i tietes sense casar).

O sigui, quan hem de conviure amb algú és quan comencem a buscar el físic.

Però perquè?

Realment, i aquí també hi volia arribar, el que interessa no hauria de ser

el físic, sinó l’intelecte, la personalitat d’aquella persona. Perquè si hi

has de conviure, doncs no sé, millor que sigui simpàtica, agradable,

inteligent, amb bona conversa, treballadora (ehem xD) i aquestes coses… o

no, si t’agraden d’una altra manera, doncs d’una altra manera… Però

l’afinitat física hauria de ser la última cosa que hauriem de buscar.. i

malahuradament (em sembla que abans he cardat la h en un altre puestu)

sempre és la primera, i cada cop guanyant més importància.

Perquè les dones són tan exigents? SNIF xD

Aviam… No sé, no dic que no s’hagi de mirar el físic… Jo no viuria amb la

Antonia San Juan ni per molt erudita, simpàtica i treballadora que fos, però

vaja, dins d’uns criteris i basant-me en l’estadística… crec que podria

conviure amb un 40% de les dones si fes un escrutini físic bastant per sobre

(l’escrutini físic fonamental i necessari, vaja, el bàsic per allunyar

gordes i geperudes, coi xDDD)

Llavors… doncs simplement això. Que lu primer hauria de ser el caràcter…

i després el físic. I amb això no vinc a reivindicar maneres de contacte on

prima la persona i el seu cervell, com serien el xat o tal… no no,

simplement deixo coses sobre la taula (el xat és per pervertits desviats que

no tenen on caure morts xD)

I bé, després de tot, doncs deixa la inevitable pregunta final:

4- Perquè triem, doncs? (Per què estic sol, collons?!?!?!)

Si algú ho sap, que digui algu xD

Nota: L’escrit ha sigut rebut pel canal IRC de Vallesnet i enviat per Forns & Canal.

Per comentaris i/o Aclaracions, adreceu-vos a l’adreça seguent:

forns@vallesnet.org